LA PLASTICITAT EVOLUTIVA I COM INFLUEIX EN EL DESENVOLUPAMENT INFANTIL escrit per Maria José Jorge, psicòloga de XiCaEs
La plasticitat cerebral és la possibilitat d'adaptació funcional del Sistema Nerviós Central modelant el nostre cervell perquè aconseguisca adquirir i mantindre els nous aprenentatges. Això és possible gràcies a la capacitat del cervell de produir canvis estructurals i funcionals.
La primera infància és un període maduratiu en el qual disposem d'una extraordinària plasticitat evolutiva que ofereix la capacitat d'adaptar-se a entorns naturals i circumstàncies molt diferents. Els primers anys de vida són una etapa d'intensa activitat sinàptica, establiment i desaparició de les interrelacions neuronals, preparant i donant suport a les importants experiències d'aprenentatge que tenen lloc.
La plasticitat es fonamenta en una interacció constant entre la predisposició genètica i les influències de l'entorn social i ambiental. Avui sabem que aquesta plasticitat està facilitada des de la fecundació per mecanismes epigenètics i, durant els primers anys de vida, per l'extraordinari desplegament de connectivitat i expansió cerebral que tenen lloc en aquesta etapa en íntima connexió socioambiental.
La “epigenètica” és una àrea emergent d'investigació científica que mostra com les influències ambientals (les experiències dels xiquets) afecten realment l'expressió dels seus gens. La vella idea que els gens estan "gravats en pedra" ha sigut refutada. Naturalesa vs. Criança ja no és un debat perquè quasi sempre van lligats.
Durant el desenvolupament, l'ADN que forma els nostres gens acumula marques químiques que determinen quanta expressió d'aqueixos gens es manifesta. Aquesta col·lecció de marques químiques es coneix com el "epigenoma". Les diferents experiències que tenen els xiquets reorganitzen aqueixes marques químiques. Això explica per què els bessons genèticament idèntics poden exhibir comportaments, habilitats, salut i assoliments diferents.
L'epigenètica explica com les experiències primerenques poden tindre impactes per a tota la vida. Els gens que hereten els xiquets dels seus pares biològics proporcionen informació que guia el seu desenvolupament. Per exemple, quin tan alts podrien arribar a ser, o el tipus de temperament que podrien tindre. Quan, durant el desenvolupament, les experiències reorganitzen les marques epigenètiques que governen l'expressió gènica, poden fer canviar la informació que els gens alliberen i la manera en com el fan. D'aquesta manera el epigenoma pot veure's afectat per experiències positives, com a relacions de suport i oportunitats d'aprenentatge, relacions d'afecte, una correcta nutrició, o per contra per influències negatives, com a toxines ambientals o circumstàncies de vida estressants, malnutrició, prematuritat, pobresa, entre altres, i totes elles, positives o negatives, experiències que deixen una “signatura” temporal o permanent epigenètica única en els gens.
És per això que els serveis com l'atenció mèdica d'alta qualitat per a totes les dones embarassades, els bebés i els xiquets xicotets, així com el suport als nous pares i cuidadors poden afectar la química que envolta als gens dels xiquets. Les relacions de suport i les riques experiències d'aprenentatge generen marques epigenètiques positives que activen el potencial genètic. Així, la millor estratègia passarà per donar suport a les relacions receptives i reduir l'estrés per a desenvolupar cervells forts des del principi. És crucial proporcionar experiències de suport i afecte als xiquets xicotets en els primers anys perquè els cervells joves són particularment sensibles als canvis epigenètics.
No obstant això, cal tindre en compte que les possibilitats que ofereix aquesta plasticitat té els seus límits. No hem d'oblidar que existeixen alteracions genètiques que en l'actualitat no tenen tractament curatiu. D'altra banda també existeixen fases crítiques, conegudes com a finestres d'oportunitat biològiques, durant les quals un òrgan o sistema ha de madurar. L'efecte irreversible d'infeccions congènites com el citomegalovirus, l'exposició a l'alcohol o la desnutrició durant l'embaràs, la privació de llum o de l'audició en el període postnatal són alguns exemples.
És molt important que les mesures de protecció dels processos de maduració i criança, el suport a la idoneïtat dels entorns evolutius, i la implantació de polítiques socials en aquesta etapa d'atenció i prevenció de les necessitats bàsiques de la infància, sàpiguen aprofitar les possibilitats que ofereix la neurobiologia i la socialització, alhora que respecten els límits que imposen aquests mateixos processos.
Center on The Developing Child. Harvard University
Federació Espanyola d'Associacions de Professionals d'Atenció precoç
Maria José Jorge Esteve- Psicòloga
Llicenciada en Psicologia a la Universitat Jaume I. Especialista en Desenvolupament Infantil i Atenció precoç.
Trajectòria professional: Àmplia experiència en suport a persones afectades de paràlisi cerebral i patologies afins.
Actualment treballa com a psicòloga en XiCaEs realitzant intervencions amb xiquets amb capacitats especials i les seues famílies.