INCLUSIÓ EDUCATIVA I SOCIAL DELS XIQUETS/ES I JOVES AMB GRANS NECESSITATS DE SUPORT
escrit per Maria José Jorge, psicòloga de XiCaEs
La motivació principal d'una societat desenvolupada és que aquesta avance cap a un major reconeixement de la igual dignitat de tots els éssers humans.
Cal entendre la diversitat com una característica inherent a l'ésser humà, entenent la diversitat com a concepte ampli de la condició humana. Tots som diversos, tots som diferents i cadascun té les seues pròpies necessitats. La diferència ha d'entendre's com un valor enriquidor de desenvolupament de l'ésser humà i no com un element limitador i segregador promotor de desigualtats.
En matèria d'educació, ja fa molt de temps que sentim parlar d'una escola per a TOTS, on cadascun reba l'atenció educativa que necessita. En el model d'escola inclusiva les diferències es veuen com una oportunitat, una escola de tots i per a tots, respectant els ritmes diferents d'aprenentatge. L'objectiu és garantir que tot l'alumnat siga acceptat en condicions d'igualtat i reconegut pel que pot aportar a la comunitat educativa. Les escoles inclusives tenen una filosofia que fonamenta totes les seues actuacions: la diversitat i les diferències són bones per a tots.
Són molts els professionals de l'àmbit educatiu implicats a crear, generar i construir condicions de tota mena amb la finalitat que aqueix dret, vulnerat durant tant de temps, puga fer-se realitat. Però no canvien les coses de la nit al dia. Es tracta d'un procés de transformació llarg i complex en el qual l'esforç no recau exclusivament en els centres escolars, sinó també en la resta d'agents d'aquest canvi com són les famílies, la resta de la comunitat educativa i de la comunitat social en la qual es desenvolupa el xiquet i, com no, de l'Administració local i nacional.
Entenem l'escola inclusiva com una transformació de polítiques, cultures i pràctiques que requereixen múltiples recursos de naturalesa diferent per a atendre a totes les alumnes. Una transformació que, a més d'un canvi profund del sistema, requereix un canvi de mirada, tal com assenyala Coral Elizondo, necessari perquè l'escola del segle XXI siga una escola inclusiva.
En termes d'inclusió, la diversitat va més enllà de la condició que presenten els xiquets amb necessitats educatives específiques. Cal tindre en compte que quan parlem de diversitat també la trobarem amb condicions personals que no tenen res a veure amb els diferents tipus de diversitat funcional. Necessitats què es troben en condicions personals com les dels alumnes de famílies de país i cultura d'origen diferent del de la seua escolarització, altres necessitats com les d'alumnes amb altes capacitats d'aprenentatge, necessitats com les d'alumnes que per qualsevol raó s'hagen incorporat tardanament al sistema educatiu, necessitats d'alumnes amb circumstàncies socioeconòmiques i/o d'historial escolar particular, tots ells amb probabilitat de presentar temporal o de manera permanent necessitats educatives personals.
Si tenim en compte com s'han donat els suports durant molts anys a les persones amb diversitat funcional amb grans necessitats de suport, és necessari reflexionar. Quan parlem d'inclusió d'aquestos xiquets, parlem d'inclusió com a dret, emparant-se en la Convenció de Drets de les persones amb discapacitat i emparant-se en la Constitució Espanyola. Costa entendre que els drets tinguen limitacions en funció de les característiques de les persones i per tant de les necessitats de suport que aquestes necessiten. D'aquesta manera, normalitzar no passaria per incloure, si no per molt més, és pertànyer com a dret. No parlaríem d'inclusió si anteriorment no haguérem segregat, sent el vertader problema la segregació, que s'ha convertit durant molt de temps en l'habitual.
Segons Echeita, una vegada s'estableixen formalment els drets, són aplicables a totes les persones. D'aquí ve que la Convenció de Drets de les Persones amb Discapacitat establisca el dret a una educació inclusiva sense restriccions. És un error que s'hagen d'establir restriccions a aqueix dret quan parlem de persones amb grans necessitats de suport. Els drets no són modulables en funció de les condicions personals. No per tindre més o menys necessitats de suport es tenen o es restringeixen els drets, com en aquest cas el dret a una educació inclusiva.
Les famílies poden arribar a trobar-se en una difícil situació a l'hora de decidir si apostar per una educació inclusiva, immersa en aquest procés de canvi i transformació, assumint moments difícils o, per contra, triar una educació específica.
Com apunta Echeita, és important que en aquest llarg procés de l'educació inclusiva trobem famílies que, malgrat el gran desafiament per als seus fills i per a elles mateixa, aposten per aquest procés llarg de transformació, alhora que es respecten, com no, a les famílies que opten per una educació específica. Igual que es fa costat a les famílies disposades a lluitar per la transformació de l'educació dels seus fills amb grans necessitats de suport des de dins de l'educació inclusiva, hem de respectar als qui decideixen donar suport a aquest canvi des de l'opció específica.
Aquest procés de transformació suposa un gran repte per a tota la comunitat escolar, tant per als docents com per a les famílies. Per a aquestes, pels moments difícils que poden trobar, d'angoixa, d'insatisfacció, amb sentiments d'impotència, de fracàs en els aprenentatges dels seus fills… Per als docents i resta de comunitat escolar, per l'esforç professional en aquest procés de canvi, formant-se en els enfocaments didàctics del Disseny Universal per a l'atenció a la diversitat, model d'Aprenentatges Multinivell, parelles complementàries, grups heterogenis, tutories entre iguals, etc. Un gran repte en el qual no existeixen models d'intervenció únics, contundents i generalitzables a tots els centres amb el mateix objectiu, l'èxit de l'alumne. Cada centre educatiu haurà de tractar el dilema de com donar respostes educatives de qualitat a tots els estudiants en entorns comuns i, al mateix temps, cobrir les necessitats individuals, arribant a acords a partir dels debats oberts en els quals participen totes les veus. (Gerardo Echeita 2013)
Com a professional de l'atenció i suport a les persones amb diversitat funcional i les seues famílies, em posicione amb el model social, en què les causes que originen la diversitat funcional no són les condicions que presenten els xiquets, joves i persones en general, sinó els contextos discapacitants i, moltes vegades asfixiants, en els quals els toca viure, tant a ells com a les seues famílies. Contextos en els quals es continua segregant, a les escoles i en la societat en general, a les persones més vulnerables per tindre com a condició grans necessitats de suport, contextos que passen per etiquetar a les persones amb diagnòstics clínics per a després fer recomanacions basades en el dèficit i no en les capacitats. Poc tenen en compte transformar aquests contextos que envolten a aquestes persones com a possible solució.
Finalment, i no menys important, sense invalidar el model social d'origen de la diversitat funcional, el barem últim de la inclusió l'hauria de marcar la singularitat de la persona en la seua capacitat i la seua fragilitat, no un model estàndard del que significa “socialment inclòs”. És complicat i controvertit complir literalment l'informe de la Convenció. Si ens basem en l'experiència i no en el prejudici a favor d'una aplicació rígida dels principis, la guia per a prendre les decisions correctes; tant l'Administració educativa pública com per a les organitzacions i institucions a favor de les persones amb diversitat funcional; tal vegada podrem oferir a les persones més vulnerables i les seues famílies estar en la millor situació per a cadascuna d'elles.
Des de serveis com XiCaEs, que atenem xiquets i joves amb diversitat funcional, compartim de manera coordinada amb els centres escolars i les famílies parteix d'aquesta transformació, com no, amb els nostres dubtes, incerteses i dificultats pròpies del procés. Donem suport a aquest necessari canvi de mirada al qual fa referència Coral Elizondo, per a fer realitat no sols l'educació inclusiva, també la inclusió en la resta de la comunitat, i oferim el nostre suport a projectes i activitats d'educació en valors i respecte a la diversitat dirigits a la nostra comunitat més pròxima.
Som conscients del camí per recórrer i dels propis canvis que necessitem realitzar com a servei, canvis que és necessari que vagen d'acord amb els canvis que ja es venen donant en els centres escolars. Cal esforçar-se per oferir projectes compartits, no segregats, que no es basen en models de dèficit ni en etiquetes i que no treballen segons les mancances de la persona i així, tots a l'una, poder anar millorant la plena inclusió que elimine barreres i garantisca tots els suports als xiquets i joves amb diversitat funcional, suports socials, psicopedagògics i sanitaris, suports inclusius, equitatius i de qualitat.
Maria José Jorge Esteve- Psicòloga
Llicenciada en Psicologia a la Universitat Jaume I. Especialista en Desenvolupament Infantil i Atenció precoç.
Trajectòria professional: Àmplia experiència en suport a persones afectades de paràlisi cerebral i patologies afins.
Actualment treballa com a psicòloga en XiCaEs realitzant intervencions amb xiquets amb capacitats especials i les seues famílies.