DIA MUNDIAL DE L'ICTUS escrit per Claudia Sánchez, Estela García i Estela Ferrero
És una malaltia cerebrovascular que afecta els vasos sanguinis que subministren sang en el cervell. També se'l coneix com accident cerebrovascular (ACV), embòlia o trombosi. Ocorre quan un vas sanguini que porta sang al cervell es trenca o és tapat per un coàgul o una altra partícula. A causa d'aquesta ruptura o bloqueig part del cervell no aconsegueix el flux de sang, oxigen i glucosa que necessita.
Quan una persona pateix un ictus es produeix una detenció brusca del flux sanguini en una regió cerebral que provoca la mort de neurones. Això pot desembocar en diferents manifestacions d'una forma sobtada com pot ser la dificultat per a moure el braç o la cama, inestabilitat en caminar, feblesa de la cara o problemes en la parla i llenguatge.
Com detectar un ictus?
- Pèrdua de sensibilitat.
- Dificultats per a expressar-se.
- Falta de força i sensibilitat.
- Endormiscament o feblesa sobtada en la cara, el braç o una cama.
- Problemes per a veure en un o els dos ulls.
- Mal de cap sense que es conega la causa.
Abordatge logopèdic després de l’ictus
El logopeda és el professional responsable de realitzar una rehabilitació tant de la parla i la comunicació com de la deglució. El treball del logopeda pretén aconseguir una manera de comunicació el més immediata i eficaç possible, la qual cosa farà que es cree menys ansietat tant per part del pacient com del seu entorn més pròxim.
En molts casos serà necessari instruir als familiars i a les persones del seu entorn per a poder treballar també a casa i no sols en consulta i així poder treballar tots el mateix i fer que la rehabilitació siga més fructífera.
El logopeda podrà ajudar-te en els següents casos:
- Trastorns de la parla i la comunicació: Després d'un ictus és comú que apareguen trastorns afàsics que puguen interferir en la producció i/o comprensió del llenguatge.
- Paràlisi facial: És una de les conseqüències més comunes després d'un ictus. Pot afectar la vida del pacient, ja que és una cosa visible a la resta de persones. La paràlisi afecta a la mobilitat dels músculs facials podent impedir una parla correcta.
- Disfàgia: Després d'un accident cerebrovascular, les persones que el pateixen poden presentar dificultats en engolir a causa de la feblesa de la musculatura encarregada d'això.
Abordatge teràpia ocupacional – fisioteràpia
La rehabilitació de l’ICTUS se centra en minimitzar els dèficits o discapacitats de cada pacient. Per això, és imprescindible avaluar correctament i crear un pla de tractament individualitzat.
Hem de tindre en compte que una recuperació completa és molt difícil. Per tant, l'objectiu dels professionals ha de ser en primer lloc aconseguir rehabilitar al màxim les capacitats del pacient i ajudar-lo en l'adaptació a la seua vida, amb les seqüeles que puga tindre. Les lesions neurològiques es recuperen, en part, espontàniament i el temps de recuperació és molt variable.
El que sí que està comprovat és que la major part de la recuperació funcional ocorre en el primer mes després de l’ICTUS i es manté fins al tercer mes, entre el tercer mes i el sisè és una mica menor i entre el sisè i el dotzè s'experimenten canvis progressius.
El fisioterapeuta:
Ha d'intervindre en totes les fases de la rehabilitació:
En la fase aguda:
- Cures posturals per a evitar les úlceres per pressió.
- Mobilitzacions passives en els membres afectats. També se li han de donar pautes perquè amb el membre sa realitze mobilitzacions dels seus membres afectats (sempre que siga possible).
- Realització de tècniques respiratòries, drenatges posturals i exercicis per a augmentar la capacitat respiratòria.
- Estimular a nivell propioceptiu i sensorialment aquells membres afectats.
- La sedestació del pacient ha de ser el més primerenca possible entre les primeres 48-72 hores després de l'accident cerebrovascular, si hi ha membre superior afectat ha de col·locar-se cabestrell mentre aquest es trobe flàccid.
En les fases subagudes i cròniques:
- Intentar aconseguir equilibri estant el pacient assegut.
- Anar adaptant al pacient a la verticalitat, emprant exercicis tant passius com actius dels músculs que realitzen els moviments voluntaris.
- Reeducació de la marxa en paral·leles i progressivament anar cap a superfícies més inestables o amb canvis de nivell amb bastó o caminadors, sempre adaptant-se a les capacitats del pacient.
La Teràpia Ocupacional
Ha d'intervindre a partir de la fase subaguda i continua en la fase crònica.
A l'inici la Teràpia Ocupacional farà costat a la fisioteràpia quant a la coordinació dels moviments i treballarà en la destresa manual, perquè el pacient puga realitzar les activitats de la vida diària (vestir-se, endreçar-se, menjar) i aconseguir la màxima independència.
En la readaptació del pacient a la seua vida, el terapeuta acompanyarà al pacient per a avaluar la necessitat d'implementar productes de suport i informar la família de les readaptacions necessàries en l'habitatge.
Abordatge psicològic en el ICTUS
L’ictus és una de les experiències més traumàtiques que poden ocórrer-li a algú. Després de l’ictus són molt freqüents l'ansietat, els sentiments de frustració, els canvis bruscos d'estat d'ànim i, fins i tot, la depressió.
Entre un terç i la meitat dels pacients amb ictus pateixen depressió en algun moment, que pot manifestar-se per sentiments de tristesa o aïllament, irritabilitat, trastorns del somni i indiferència cap a la teràpia. El pacient tendeix a refusar tota activitat.
És important mantenir una via de comunicació i permetre-li expressar com se sent. Tracte que el reaprenentatge de tasques diàries siga una activitat relaxant i recorde que el progrés porta temps. Intente ser positiu, però realista. Si la depressió és intensa o persistent, el seu metge pot prescriure medicació que l'ajudarà a eixir d'ella.
Molts pacients, després de l’ictus, especialment si s'han patit varis en diferents zones del cervell, poden tindre problemes de descontrol emocional: de sobte poden tirar-se a riure a riallades i moments després plorar desconsoladament. Aquestes expressions, en algunes ocasions, reflecteixen exageradament els sentiments reals del pacient, però en altres ocasions són per complet alienes a com se sent realment. Aquesta situació es denomina labilitat o incontinència emocional.
És important que els familiars entenguen que es tracta d'una manifestació de l’ictus i que està completament fora del control del pacient; no cal donar-li major importància. Amb freqüència, aquesta situació millora amb el temps. En alguns malalts, especialment si han patit diversos ictus o després d'una única lesió en uns certs llocs del cervell (inclús si hi ha trastorns de memòria previs) pot produir-se una important deterioració intel·lectual, amb pèrdua de memòria, desorientació, dificultat a l'hora de planificar accions, alteracions de la conducta i canvis en la personalitat. En alguns casos, aquesta deterioració millora parcialment amb el temps. És important que el pacient es mantinga en un ambient conegut, que les activitats es realitzen de la forma habitual, emprant el temps que precise, sense constrényer-li i, sobretot, que les persones que s'encarreguen de la seua cura tinguen paciència.
