PROBLEMES DE CONDUCTA escrit per Maria José Jorge, psicòloga de XiCaEs
Són conductes problemàtiques aquelles que, seguint la definició de *Emerson, “per la seua intensitat, duració o freqüència afecten negativament el desenvolupament personal de la persona, així com a les seues oportunitats de participació en la comunitat”.
Davant les conductes problemàtiques, els familiars i els professionals ens enfrontem al repte d'aplicar intervencions capaces de respondre adequada i eficaçment a les necessitats de la persona i a les de l'entorn en el qual es produeixen. Ocorre amb una certa freqüència que, davant la urgència de la situació, ens preocupem més per eliminar o reduir amb rapidesa una conducta problemàtica, que per identificar la raó o raons que subjauen a aquesta conducta. Sens dubte, és una reacció comprensible: volem eliminar-la com més de pressa millor, perquè distrau als altres, perquè és destructiva o, simplement, perquè resulta molt molesta.
No obstant això, aquest desig pot portar-nos a cometre l'error de seleccionar les intervencions atenent més la immediatesa del seu efecte que al seu impacte a llarg termini, la qual cosa, amb freqüència, es tradueix en l'aplicació d'intervencions de naturalesa “punitiva” (per exemple, allunyar a la persona de l'entorn en què s'ha produït la conducta, retirar-li algun objecte del seu grat o impedir-li participar en la seua activitat favorita,…).
No sempre és evident saber com convé actuar davant l'aparició de problemes de conducta i enfront dels quals és normal sentir-se confús i insegur. Aquest tipus de situacions poden millorar amb la intervenció adequada d'un professional especialitzat que ens guiarà per a detectar les variables que incideixen en l'ocurrència de la conducta problemàtica i determinar la funció que té aquesta conducta i l'objectiu que persegueix, amb la finalitat de poder elaborar, sobre aqueixa base, plans de suport conductual orientats a reduir-la o eliminar-la.
Abans de saber com actuar davant un problema de conducta, l'important serà reconéixer-lo i detectar-ho. Veurem algunes claus per a això.
FONAMENTS BÀSICS DE LA CONDUCTA PROBLEMÀTICA
1r. La conducta té una funció i finalitat específiques, és a dir , tenen una clara utilitat per a la persona que les presenta. Amb caràcter general, la conducta anirà dirigida bé a obtindre alguna cosa, bé a fugir o escapar d'alguna cosa.
Quan la finalitat és obtindre alguna cosa, aqueix alguna cosa pot ser:
– L'atenció d'una altra persona. Una persona que se sent poc atesa, pot haver aprés que realitzar determinades conductes té precisament com a resultat aconseguir atenció. Així, la persona que desenvolupa una conducta autoagressiva rep, en resposta a aqueixa conducta, algun tipus d'atenció, bé en forma de reprimenda, bé en forma de consol, bé en forma d'atenció mèdica.
– Una cosa concreta o tangible (algun objecte desitjat o també participar en les seues activitats favorites). Per exemple, una persona que gaudeix fent activitats solitàries pot haver aprés que si altera quan estan veient la televisió a la sala d'estar o quan estan realitzant alguna activitat grupal, el familiar o professional li conduirà a una altra zona, apartant-li de la resta dels companys o familiars, la qual cosa li permetrà jugar a jocs individuals pel seu compte, que és el que realment vol fer.
– Estimulació sensorial (estimulació visual, tàctil, corporal...).
Per exemple: una persona que se sent aïllada i sola, pot autoagredir-se per a aconseguir que altres persones vengen a atendre-li i a consolar-li, acariciant-li el pèl o agafant-li de la mà, la qual cosa li proporciona un contacte físic; pot molestar als altres veient la televisió perquè li permeten abandonar la sala i refugiar-se a la seua habitació per a xuplar-se les mans; etc.
El segon gran objectiu de les conductes problemàtiques és fugir o escapar d'alguna cosa: per exemple, la persona pot presentar la conducta per a aconseguir que finalitze una determinada activitat o per a aconseguir un descans en la realització d'una tasca que li resulta difícil, que no li agrada, que no se li dona bé, o, simplement, que li avorreix.
2n. La conducta problemàtica és una manera de comunicar
Si s'assumeix l'anterior, és a dir, que la conducta problemàtica té una funció i una finalitat específiques, s'arriba necessàriament a concloure que aquesta conducta comunica un missatge basat en els objectius que persegueix o en les funcions que exerceix. Pot voler dir, per exemple: “voldria que em parlares”, “estic avorrit”, “necessite un descans”, “necessite ajuda”, “estic fent bé el meu treball?”, “estic cansat d'aquesta activitat”, etc.
Algunes persones amb diversitat funcional no han aprés formes alternatives per a expressar els seus desitjos, preferències i necessitats, de manera que la seua única via per a comunicar-los és presentar una conducta problemàtica que tindrà el mateix resultat que si els expressara. Altres persones en canvi, van adquirir en el seu moment formes alternatives de comunicació però les han perdudes o les van perdent, a conseqüència de la seua discapacitat, de manera que, a vegades, l'única manera de comunicar-se és mitjançant una conducta problemàtica. És fonamental que les famílies i els professionals respectem els intents comunicatius de la conducta, fins i tot quan resulte evident que la persona amb diversitat funcional recorre de forma molt conscient a aquesta estratègia conductual per a obtindre el que desitja.
3r. La conducta està relacionada amb l'entorn
Les conductes problemàtiques no ocorren a l'atzar, sinó que, sovint, serveixen per a controlar l'entorn o el context en el qual es produeixen. En efecte, després de repetides associacions amb el que succeeix en l'entorn, una persona pot aprendre a utilitzar una determinada conducta per a exercir algun tipus de control sobre situacions concretes. Per exemple, una persona a la qual no li agrada estar sola pot haver aprés que llançant o llançant objectes obté l'atenció d'altres persones. Així, cada vegada que llança un objecte algú es torna i li diu: “No el tires; podries ferir a algú. M'asseuré ací amb tu”; o cada vegada que es nega a deixar la motxilla i l'abric en el seu lloc, algú se li acosta i li acompanya al vestuari en el qual ha de deixar la motxilla.
El context d'una conducta abasta tant els successos que immediatament la precedeixen com els que immediatament li segueixen.
Existeixen, a més, uns certs successos o unes certes variables generals que també poden influir en la conducta: l'estat de salut, el grau de cansament, els canvis en la rutina, les desavinences amb la família, o altres. Per exemple, una persona pot reaccionar d'una determinada manera quan està malalta i de forma molt diferent quan està bé: així, una persona amb diversitat intel·lectual que està travessant un procés gripal pot mostrar-se poc inclinada a anar al menjador orinant-se damunt; una persona que habitualment segueix les instruccions que se li donen en el seu lloc de treball i no presenta problemes de comportament, pot presentar conductes problemàtiques els dies que treballarà havent dormit menys de 7 hores la nit anterior.
Aquests són les variables, antecedents i les conseqüències més habituals en l'ocurrència de les conductes problemàtiques:
Variables d'Activitat
- Canvis en la rutina
- Dificultat de les tasques
- Poc o cap reforç en l'entorn
- Activitats no funcionals o no significatives
- Activitats funcionals aversives
- Lentitud del procés d'ensenyament
- Absència d'elecció de la persona
- Absència de variació de tasques
- Alta taxa d'errors en la realització de la tasca
Variables Ambientals
- Temperatura no confortable (massa calor o fred)
- Soroll ambiental
- Llum inapropiada
- Nombre de persones presents (excessiu o insuficient)
- Espai insuficient al voltant de la persona
- Entorn poc confortable
- Barreres arquitectòniques, entorn no adaptat
Variables Personals
- Malaltia, al·lèrgies
- Dolor
- Cansament
- Set o fam
- Efectes de la medicació
- Estat d'ànim (p.e., ràbia o ansietat)
- Aprenentatge i experiència previs
Variables Socials
- Presència de professional i nivell d'atenció del professional
- Presència o absència dels companys i nivell d'atenció dels companys
- Presència o absència d'un professional concret
- Canvis de professionals
- Desacords amb la família, personal o companys
- Proximitat de la família, personal o companys
- Presència o absència de reforços o conseqüències (per exemple, l'impacte emocional de l'ocurrència de la conducta problemàtica en els professionals)
- Actituds i habilitats professionals.
4t. Una conducta pot tindre múltiples funcions
L'últim fonament bàsic es refereix al fet que una conducta pot servir per a múltiples funcions. En efecte, una persona pot aprendre que una mateixa conducta pot tindre diferents conseqüències segons el context en el qual es presente: així, en una situació determinada, la persona sap que pegar té com a resultat un descans en el treball, mentre que en un altre context, pegar li permet aconseguir l'atenció del personal i dels companys; en un determinat context, vomitar pot servir-li per a fugir d'una situació que li resulta desagradable i en altres circumstàncies per a aconseguir contacte físic; unes vegades, orinar-se damunt pot tindre per objectiu banyar-se la roba per a poder-se posar alguna peça que li agrada més, i altres vegades pot tindre com a finalitat comunicar el seu enuig per una falta d'atenció; en uns casos tirar les coses que estan al seu abast pot tindre per objectiu que li traguen del menjador i així no haver de menjar alguna cosa que no li agrada, o pot ser una estratègia per a obtindre atenció personal.
TIPUS DE CONDUCTES PROBLEMÀTIQUES
- Comportament autolesiu o mal a si mateix: es fa mal en el seu propi cos. Per exemple: colpejant-se, donant-se cabotades, arrapant-se, tallant-se o punxant-se, mossegant-se, fregant-se la pell, tirant-se del cabell, pessigant-se o mossegant-se les ungles.
- Heteroagresivitat o mal a uns altres: causa dolor físic a altres persones o a animals. Per exemple: colpejant, donant puntades, mossegant, punxant, arrapant, tirant del pèl, colpejant amb un altre objecte.
- Destrucció d'objectes: intencionalment trenca, desbarata o destrueix coses. Per exemple: colpejant, esquinçant o tallant, tirant, cremant, picant o ratllant.
- Conducta disruptiva: interfereix les activitats d'uns altres. Per exemple: abraçant-se en excés a uns altres, assetjant-los o importunant-los, discutint o queixant-se, buscant baralla, rient-se o plorant sense motiu, interrompent, cridant o xisclant.
- Hàbits atípics o repetitius (estereotipias): són conductes poc usuals, estranyes, que es repeteixen una vegada i una altra. Per exemple: anar i vindre per l'habitació, balancejar-se, torçar-se els dits, xuplar-se les seues mans o altres objectes, donar sacsejades amb parts del seu cos (tics nerviosos), parlar sol, grinyolar les dents, menjar terra o altres objectes, menjar excessivament poc o de manera exagerada, mirar fix a un objecte o al buit, fer ganyotes o sorolls estranys.
- Conducta social ofensiva: són conductes que ofenen a uns altres. Per exemple: parlar en veu molt alta, blasfemar o emprar un llenguatge groller, mentir, acostar-se massa o tocar en excés a uns altres, amenaçar, dir ximpleries, escopir a uns altres, ficar-se el dit en el nas, rotar, expel·lir ventositats, tocar-se els genitals, orinar en llocs no apropiats.
- Retraïment o falta d'atenció: són problemes de falta de relació amb uns altres o de no parar atenció. Per exemple: mantindre's allunyat d'altres persones, expressar temors poc corrents, mostrar-se molt inactiu, mostrar-se trist o preocupat, demostrar molt poca concentració en diverses activitats, dormir excessivament, parlar negativament de si mateix.
-Conductes no col·laboradores: són conductes en les quals la persona no col·labora. Per exemple: negar-se a obeir, no fer les seues tasques o no respectar les regles, actuar de manera desafiadora o fer mala cara, negar-se a assistir a l'escola o al treball, arribar tard a l'escola o al treball, negar-se a compartir o esperar el seu torn, enganyar, robar o no respectar la llei.
Una vegada ja tenim més clar en què es basen les conductes problemàtiques i quines són les més habituals, és important aplicar una intervenció adequada segons les necessitats i preferències de cada persona i de la qual podrem aprendre una mica més en pròximes publicacions.
Maria José Jorge Esteve- Psicòloga
Llicenciada en Psicologia a la Universitat Jaume I. Especialista en Desenvolupament Infantil i Atenció precoç.
Trajectòria professional: Àmplia experiència en suport a persones afectades de paràlisi cerebral i patologies afins.
Actualment treballa com a psicòloga en XiCaEs realitzant intervencions amb xiquets amb capacitats especials i les seues famílies.