BENVINGUT I BENVINGUDA A LA XVII RUTA PELS MOLINS DE VILA-REAL!
Els primer molins a Vila-real van ser edificats a partir de la construcció de la sèquia Major en l’any 1273. El 26 de febrer de 1274, Jaume I va autoritzar l’edificació d’un molí en un lloc de la sèquia, situat entre la nova pobla de Vila-real i Almassora. Des de l’any 1280 se succeeixen els permisos sobre la sèquia i a les vores del riu Millars. El 1362 quatre casals de molins es dediquen als grans: dos sobre la sèquia i dos a les vores del riu.
Malgrat la seva importància en l’economia dels pobles als segles passats, els molins d’aigua han arribat bàsicament en runes als nostres dies. A Vila-real encara podem apreciar, en distints estats de conservació, deu molins hidràulics: de la Llum de Tol, d’En Llop, de Paquero, de l’Ermita, de Bisbal, del Terraet, Nou, de la Vila, de la Roqueta i de Barcarrota. Tan sols el molí fariner de Paquero continua funcionant a l’actualitat. A la resta, la industrialització va deixar sense massa raó de ser aquests edificis dedicats a moldre la farina, l’oli, els draps i el paper, entre d’altres possibilitats.
Tipus de molins al terme de Vila-real
-Molí blader o fariner: serveix per moldre blat i fer farina.
-Molí d’aigua: funciona per l’acció de l’aigua damunt una roda armada de pales.
-Molí de sang: es fa moure per tracció animal.
-Molí d’oli: serveix per moldre les olives i reduir-les a pasta per després fer oli.
-Molí paperer: s’usa per capolar els draps que han de servir per fer la pasta de paper.
-Molí draper: es fa servir per batre i trinxar els draps.
MOLÍ LA VILA
El seu nom, ja documentat a principis del segle XIV, anima a pensar que aquest és el primer molí construït a Vila-real i per aquesta raó va adoptar aquest nom privatiu. Fins l’any 1494 no va ser propietat del Consell, el qual va explotar el seu arrendament. Des del 1481 fins el 1599 té doble ús: és un molí fariner i batan, al mateix temps. El 1830 es considera un bé desamortitzat i es ven a la família madrilenya dels Lucuix, que també havien comprat el molí Nou. Va funcionar fins l’any 1916. El cessament de la seua activitat va permetre que el 1920 es traslladara el repartidor de les sèquies de Dalt i de Baix. Aquest fet va inutilitzar la sèquia de Baix i Jussana que passava pel molí i abocava al barranc de l’Hospital. El 1931 el casal del molí va ser comprat per la Comunitat de Regants.
L’edifici d’aquest molí, construït transversalment al traçat de la sèquia, constava d’una sola nau estreta i allargada que es disponia enfront del barranc de l’Hospital. L’edificació té una coberta a una sola vessant realitzada en pedra de maçoneria sòlida i enfoscada. Es va usar pedra cantonera per donar solidesa al conjunt. Al casal originari se li van anar afegint una sèrie de dependències annexes que van configurar l’aspecte que presenta en l’actualitat.
La part hidràulica és completa amb un xicotet eixample de la sèquia a la part de darrere del molí, a manera d’una basseta amb dues entrades d’aigua separades per un molí dic que conduïa a la part motriu situada sota el molí.
Aquest molí porta sense ús des que va ser rehabilitat en 2017. L’Ajuntament pretén obrir en la seua planta baixa una cafeteria cultural i un museu on s’exhibisca el molí, els pous i els xaragalls originals. La primera planta es reservarà a ús administratiu i l’exterior s’enjardinarà amb flora i fauna típiques del lloc, incloses varietats de cultius tradicionals. També hi haurà una làmina d’aigua commemorativa de la història de l’agricultura a Vila-real. Un auditori a l’aire lliure completarà aquest nou espai urbà. Així i tot, la licitació del projecte ha quedat deserta dues vegades i caldrà esperar.
Al desembre de 2023 es va inaugurar en el Molí la Vila L’arbre de la vida, el mural ceràmic pintat per escolars i professors de 16 centres educatius de la ciutat amb motiu del 50é aniversari de Porcelanosa.
MOLÍ NOU
El molí Nou era fariner i es troba prop del pont de Santa Quitèria, en la confluència entre el riu Millars i la Rambla, prenent l’aigua de la sèquia. Des d’aquest punt s’inicien les denominades Sequieta i Sequiola, que també hem vist que pertanyia als propis de la vila. El molí Nou encara es troba en un acceptable estat de conservació, malgrat el seu origen medieval i que ja no es fa servir per a la seva funció molinera.
Malgrat el seu nom, els seus orígens són molt antics i es remonten al menys fins l’any 1362 quan es valora amb 5.000 sous i la seua propietat apareix compartida entre la família Aís i Betran de Calaceit. La construcció d’aquest molí va ser autoritzada pel governador del regne, l’infant en Pere de Xèrica. El Consell es va oposar a la seua edificació, perquè la seua ubicació en el tram inicial de la sèquia Major, entre l’assut i el primer gran partidor, alterava el curs de l’aigua i, a més a més, el rabeig generat per la parada provocava badalls en el caixer de les argamasses, situat en la mateixa vora del riu. Tot açò va allargar el procés de construcció fins l’any 1551. En aquesta data el Consell cedeix la seua propietat a l’almirall d’Aragó en Sanxo de Cardona, qui encarrega l’obra d’un molí nou al picapedrer Andreu Pellicer, a partir de les traces de Joan de Vindanyà i el mestre de molins Andreu Gomis.
L’any 2023 l’Ajuntament de Vila-real va adquirir aquest molí a la família Montoliu per un import de 250.000 euros amb l’objectiu de preservar un exemple únic de l’arquitectura hidràulica local i aprofitar les oportunitats que suposa poder comptar amb aquest edifici, els orígens del qual es remunten al segle XIV, i que està emplaçat al costat del riu Millars. L’edifici actual té una planta rectangular, amb coberta a dos aigües i disposa de dues altures. La inferior correspon a l’antiga sala de moles. En la planta superior es van instal·lar la limpia i cernedora.
MOLÍ DE LA PEGUEA O DEL TERRAET
Al segle XIV es coneix com a molí del riu per estar situat a les voreres del Millars, als peus del pont de santa Quitèria, o amb el nom de la familia propietària: molí de Torner. El 1362 era propietat de Pascual Torner i a efectes fiscals estaba valorat en 10.000 sous. Per un document de 1377 sabem que en aquestes dates era el principal molí fariner de Vila-real.
Prenia la seva força hidràulica directament del riu per mitjà d’un assut i sèquia. Des d’aquesta data apareix com a fita en les neteges periòdiques que es fan de la sèquia Major. Entre 1391 i 1423 era propietat d’Arnau Aís. L’ 11 d’octubre de 1423, Aís el ven a Bertomeu Palasi. El mateix mes una avinguda del riu arruïna el seu assut i sèquia. A partir d’aquest moment, la seva història sempre està relacionada amb les revingudes del riu. Situat sobre el mateix curs del Millars, no es estrany que les avingudes violentes d’aigua l’arruïnaren. Després de la riuada de 1581 es reconstruït per Ferran Bueso i venut a Vicent Bertomeu.
Aquesta família de moliners mallorquins, originaris del poble de Peguera, el mantindrà fins a 1677, quan una nova eixida de mare del Millars tornarà a enderrocar-lo. Des del segle XVII fins a mitjans del segle XIX se’l coneix amb l’apel·latiu de molí de la Peguea (Peguera, dels Pegueres) en clara al·lusió a l’origen dels seus propietaris. En la documentació de 1849 apareix mencionat com molí del Pont. En 1’inventari de molins de 1863 apareix com molí del Terraet. Nom popular que ha mantingut fins l’actualitat. Va funcionar fins la riuada de 1922, que s’emportà per davant el rodet i part de la maquinària, la qual cosa arruïnà l’edificació.
L’edifici disposa d’una sola planta on es trobava la sala de moles i la zona de magatzem. La seva coberta presenta la particularitat de ser plana i dóna origen, probablement, a la seva denominació de Terraet.
MOLÍ BISBAL O DE TATXES
Situat a la vora dreta del riu Millars, entre l’ermita de la Mare de Déu de Gràcia i el pont medieval de Santa Quitèria, el seu nom procedeix del que va ser primer propietari, l’escultor Manuel Bisbal Mulet nascut a Cabanes, que el va instal·lar juntament amb el seu soci José White Vague, comerciant de Benicarló, pel permís concedit per l’Intendent General del Regne el 2 de març de 1776, amb l’assignació d’un cens de quaranta sous, amb dret per a l’ús de tres moles i la possibilitat d’instal·lació d’un altre molí al mateix llit del riu Millars. En la seua curta història coneguda ha rebut tota una sèrie de noms que es refereixen tant a la propietat: de Bisbal o de Sanmillán com per les funcions que ha fet: fàbrica de gel, i de claus (“tatxes“) per als embalatges de fusta de les taronges.
Es localitza més avall del paratge de l’Ermita, vora el que hui és el pantanet de Santa Quitèria. Les successives crescudes del riu el derruïren de manera definitiva, no quedant d’ell cap runa a l’actualitat. Per tant, l’estructura que s’aprecia no és l’original de quan era un molí fariner. En la seua darrera època es va transformar en molí de borra, última activitat que va desenvolupar. La crescuda que el Millars va patir l’any 1952 va afectar molt seriosament les instal·lacions i l’edifici, tancant-se aleshores de manera definitiva.
Hui en dia només queden les restes de les parets externes de l’edifici, sense cobertes ni plantes interiors, i adossat al caixer de la sèquia Major. Aquest molí agafava l’aigua directament del riu mitjançant un assut que la derivava a un canal excavat en el terreny. Després de ser usada, l’aigua tornava al riu.
MOLÍ L’ERMITA
El Molí l’ermita es troba situat a la vora dreta del riu Millars, a poca distància aigües avall de l’assut de la sèquia Major, i als peus del promontori on està l’ermitori de la Mare de Déu de Gràcia, motiu pel qual és conegut com: el “molí de l’Ermita”.
Tot sembla indicar que aquest molí va ser bastit a la segona meitat del segle XVIII, en el moment d’expansió econòmica de la vila durant el període borbònic, i que es corresponga amb un dels establiments concedits per l’Intendent General del Regne de València a Vicente Bellmunt l’any 1776. Al Padró de Riquesa de 1813 consta ja com a molí fariner propietat de Pedro Benedito.
Expropiat i malvenut al 1942 després de la guerra civil, el 1954 va ser adquirit per José Ramos Garijo i reconvertit en fàbrica de borra. La nova activitat productiva sembla que va provocar algunes molèsties a l’entorn de l’ermitori i cinc anys més tard el va comprar la Cooperativa Catòlica-Agrària de Vila-real, per acabar amb qualsevol activitat industrial al lloc i poc després el va cedir a l’Ajuntament de la ciutat.
Durant el procés de rehabilitació del conjunt de l’ermitori realitzat a l’any 1986, va ser restaurat i en l’actualitat funciona con a annex del Museu Etnològic Municipal i complement didàctic del Centre de Natura “El Termet”.
L’edifici del molí conserva la seua estructura arquitectònica original. De la part hidràulica encara es poden destacar les canalitzacions d’aigua sobrants que existeixen al costat dels carcabans, construïdes amb fusta i elevades manualment amb cargol de rosca metàl·lic.
MOLÍ PAQUERO
El 6 de setembre de 1776 va ser autoritzat aquest molí per a ser ubicat a uns cinc-cents metres aigües amunt de l’assut del riu Millars, al marge dret d’aquest. La concessió anava atorgada als veïns de València Vicente Bellmunt i Francisco Paloma, del nom del darrer dels quals va sorgir, molt probablement, la denominació popular de “molí de Paquero” amb que encara és conegut, en ser el darrer establiment moliner tradicional en actiu que ha arribat fins al segle XXI al terme de Vila-real.
L’any 1925 es fa càrrec com a administrador i arrendatari Vicent Montoliu amb la seua família, els quals desprès de rebre’l en herència del seu propietari, un terratinent valencià, van continuar amb l’activitat farinera fins a ben avançat el passat segle, amb una producció que als darrers anys arriba a prop de les mil tones.
Després del cessament habitual de l’activitat, la família Montoliu va lluitar per mantenir el reconeixement dels seus drets d’aigua rebuts pel molí al 1907, plantejant un recurs contenciós administratiu front a la Confederació Hidrogràfica del Xúquer que pretenia la derogació definitiva. Una sentència del Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana al 1994 va fallar en favor dels propietaris, concedint-los el dret de conducció d’un volum d’aigua per a l’ús del molí, el que ha permès mantenir viva aquesta antiga indústria artesanal.
La construcció original era d’obra vista, amb rajoles a les obertures i finestrals, així com a les voltes dels carcabans. En alçar-se una planta superior per a ubicar maquinària moderna, la sala de moles va ser prou transformada, però en general les instal·lacions tenen un bon estat de conservació, i se conserva la maquinària completa amb dos moles, una a la francesa, de vàries peces encaixades, i altra catalana per fer-la funcionar i moldre el cereal.
El molí de Paquero té un peculiar recurs d’acció hidràulica. Quan en ocasions el cabdal d’aigua és massa escàs, dins dels carcabans on es troben els rodets que posen en marxa els mecanismes del molí, al ser accionats per l’espenta de l’aigua, hi ha instal·lats uns regolfs que incrementen notablement la força motriu.
El molí de Paquero, a banda de les ocasionals molinades, participa activament en els programes d’ensenyament a escolars promoguts des del Centre d’Educació Ambiental “El Termet”. L’únic que continua funcionant en l’actualitat.