I ARA... QUÈ FAIG JO?... escrit per Maria José Jorge, psicòloga de XiCaEs
Estratègies reactives front els problemes de conducta des de el Suport Conductual Positiu
Ja vam veure en anteriors publicacions sobre Suport Conductual Positiu les bases de la intervenció en problemes de conducta, la importància de conèixer a la persona tant en les seues preferències i interessos, així com les raons per les quals es comporta de manera problemàtica, perquè tota conducta problemàtica té una funció per a qui la duu a terme. Són molt importants els antecedents i conseqüències quan es dona el problema de conducta, a més de l'ensenyament d'habilitats alternatives perquè aconseguisquen allò que desitgen sense recórrer a les conductes problemàtiques. Aquestes són algunes de les idees que hem de tindre en compte a l'hora de donar el nostre suport a les persones amb diversitat funcional que presenten problemes de comportament amb la idea de previndre'ls o disminuir-los. Però, mentre arriben les millores, que solen ser a llarg termini, què fem quan ens trobem davant un problema de comportament?
Andrés és un xic amb diversitat funcional amb greus dificultats de comunicació, ja que no té llenguatge verbal. Colpeja la taula i s'enfureix, arribant a autolesionar-se cada vegada que s'asseu a sopar després de parar taula i ha d'esperar que els seus pares acaben de preparar els plats i s'asseguen tots a sopar junts. És una situació que ens pot resultar familiar o que ens pot semblar similar a moltes altres que es donen en el dia a dia en els contextos familiars i/o en els contextos soci-educatius.
Si intervenim al començament de donar-se una conducta disruptiva, potser podem frenar un problema major. Hui reflexionarem sobre algunes tècniques que podem emprar per a intervindre quan acaba d'ocórrer un problema de conducta.
Podem establir diferents tipus de conductes que van de menor a major gravetat:
1.-Conductes que en si mateixes són inadequades en un moment o lloc determinat, però que no posen en risc a la pròpia persona o als altres. Per exemple: mossegar-se les ungles, estereotipias. Què podem fer? En molts casos, potser la millor opció és ignorar aqueixa conducta, ja que si parem atenció, encara que siga fins i tot renyint, per exemple, dient-li "val de mossegar-te les ungles", li podem estar reforçant sense adonar-nos i, per tant, fent que ho faça més sovint.
A vegades prestem excessiva atenció a determinades conductes sense importància i únicament és necessari pautar que, quan ocorren, hem de minimitzar o eliminar la nostra atenció. Recorde, en aqueixos casos, pot ser una bona opció no fer o no dir res per a aconseguir que determinades conductes desapareguen.
2.-Hi ha conductes que no es poden ignorar, és el cas d'aquelles que són perilloses, de caràcter moderat, per al propi individu o altres persones. Per exemple, agredir a algú, autoagredir-se, trencar alguna cosa...
Si és una situació en la qual sabem que la conducta problema ocorrerà en un breu període de temps (segons o pocs minuts), una de les opcions que tenim és redirigir a la persona. En el moment que veiem que una persona comença a tindre algun comportament inadequat com insultar o amenaçar, hem de reaccionar ràpidament, fins i tot abans que ho faça, amb els primers indicis (arrufar les celles, respirar agitadament, repetir la mateixa frase, etc). Podem demanar-li que ens ajude a fer alguna cosa, per exemple, tirar el fem, parar taula o agafar una revista per a llambregar, ha de ser una activitat que tinguem a mà i que li distraga de la conducta problema.
Una altra opció que podem usar és la retroalimentació. Podem recordar-li què és el que s'espera d'ell/ella, per exemple "lvana, recorda que si aconsegueixes estar en la classe sense donar puntades a Sandra, posarem la cançó de Bruce Springsteen que tant t'agrada per a ballar", ja que en classe de gimnàstica generalment és quan presenta aqueixa conducta. Li ho podem recordar abans d'una situació en la qual és possible que ocórrega, en aquest cas seria just abans d'entrar en classe i/o en el moment que observem que lvana dona alguna mostra que farà la conducta (respirar de forma agitada, repetir la mateixa pregunta...).
Dir-li exactament el que esperem d'ella, el comportament adequat que ha de presentar per a obtindre aqueixa cançó, atenció o objecte que tant li agrada, això és la retroalimentació (feedback). En moltes ocasions pares i professionals utilitzem indicacions del tipus: “no pegues al teu company perquè en cas contrari et quedes sense eixir al carrer o no podràs veure la televisió, et llevaré la revista". Penseu: és exactament el mateix...? Efectivament no ho és, en el primer exemple li recordem a lvana el que pot aconseguir si s'esforça i això pot ser molt motivador per a ella, en el segon, per contra, li estem recordant que pot ser castigada si el seu comportament és negatiu. Com a norma general hem d'utilitzar el primer tipus de retroalimentació, la positiva. I aquesta, sobretot, resultarà més útil si mantenim una bona relació amb la persona.
Sabem que molts problemes de conducta els serveixen a les persones amb diversitat funcional per a comunicar diferents missatges (em fa mal el cap, tinc gana, vull eixir, trobe a faltar a la meua família, estic enfadat,…). Una estratègia molt útil que podem utilitzar és la de facilitar-los la comunicació, ajudar-los al fet que ho expressen d'una altra manera més apropiada. Com els podem facilitar que s'expressen? Lògicament, preguntant-los directament: Què és el què vols?, et passa alguna cosa?, què t'està molestant? Generalment ho hem de fer quan veiem algun indici en aqueixa persona, "deambular pel corredor", "moure agitadament les mans", "plorar"..., que pot estar assenyalant-nos que alguna cosa ocorrerà. Si aconseguim que ells s'expressen, podrem donar una alternativa abans que es produïsca el problema de conducta. Si la persona té dificultats per a expressar-se anirem fent-li preguntes, primer generals i després concretes, "et trobes bé?", "et fa mal alguna cosa?", "assenyala on et fa mal", "trobes a faltar als teus pares?", "estàs enfadat?" Si aconseguim entendre què li passa, fins i tot podrem oferir-li alguna alternativa: "vols una camamil·la?", "cridarem als teus pares", "presa una poma".
Una altra manera de facilitar la comunicació és mitjançant l'"escolta activa". Es tracta d'escoltar no sols amb les oïdes, també amb els ulls. Consisteix a saber què és el que l'altra persona vol transmetre i fer-li saber que nosaltres ho sabem. Alguna cosa que no fem bé és sermonejar o amenaçar: "ja saps que no has d'insultar, com t'escapes, ja veuràs", o donem ordres: "calla't i vete del saló!". A vegades els critiquem: "t'estàs inventant el que dius!, eres una mentirosilla!"; comencem a preguntar: "per què et poses així?" o simplement intentem llevar-li importància: "Hala, venja, tranquil·litza't que no és per a tant!". Unes altres, fins i tot no actuem, perquè com sabem de tants anys que sempre es comporten de la mateixa manera, justifiquem la seua conducta d'aquesta manera i no som capaces de canviar la nostra manera d'actuar davant ells, simplement deixem que la conducta desaparega per obra de màgia o per obra del pas del temps.
No obstant això, ens oblidem d'escoltar. Hem d'escoltar la persona el temps que necessite fins que es calme, sense bloquejar-se intentant tallar la seua comunicació. Encara que la manera d'expressar-ho no siga apropiada, el seu enuig, por, tristesa o frustració són lícits i com més prompte millor s'adone que li comprenem, la intensitat amb la qual l'expressa anirà disminuint, fins i tot, en alguns casos, fins a trobar per si mateix la solució.
Som nosaltres els qui posem obstacles perquè es produïsca l'escolta. A vegades pretenem endevinar per què ho fa: "ho fa per a fotre'm" o "tens gelosia de..." “ho fa de sobte sense cap causa” o els tirem la típica xarrada: "això està mal perquè…bla, bla, bla" “saps que això no és correcte, disculpa't”. Els proposem solucions: "dis-li al teu pare el que et passa "; ens posem a favor o en contra: "tens molta habilitat per a fer això" o "no estic d'acord amb tu", "en això no tens raó"; o els ridiculitzem: "t'estàs portant com un bebé". La qüestió no és aquesta, en l'escolta activa nosaltres NO hem de criticar a la persona, jutjar-la, donar-li consells, donar-li ordres, intentar distraure-la o donar-li la raó perquè calle. No obstant això, en moltes ocasions ho fem i llavors, ens bloquegem, no escoltem. En realitat el que desitgem és acabar amb l'episodi com més prompte millor i la persona percep això, no se sent escoltada o compresa i en tal cas què succeirà? Tot el contrari, el comportament es mantindrà en el temps, fins i tot arribant a intensificar-se.
Alguna de les frases esmentades anteriorment ens ixen instintivament, però hem d'aprendre a controlar-nos i escoltar amb els cinc sentits i durant el temps necessari fins que la persona cesse en el seu comportament. Si la persona està realment enfadada, una alternativa és dirigir-se amb ella a un lloc més privat i escoltar-la. Hem de repetir el que ens diu: "ja veig que estàs realment enfadat perquè penses que el teu pare no ve per tu i t'agradaria que li telefonara perquè et tranquil·litzares". És molt important fer-los veure que entenem el seu sentiment (enuig, ràbia,..) i així podrem interrompre el problema de conducta més fàcilment.
Maria José Jorge Esteve- Psicòloga
Llicenciada en Psicologia a la Universitat Jaume I. Especialista en Desenvolupament Infantil i Atenció precoç.
Trajectòria professional: Àmplia experiència en suport a persones afectades de paràlisi cerebral i patologies afins.
Actualment treballa com a psicòloga en XiCaEs realitzant intervencions amb xiquets amb capacitats especials i les seues famílies.