“APEGO”: BO O DOLENT? escrit per Pilar Rubert Saura, coordinadora de XiCaEs
“Apego” és una connexió emocional, generalment entre el xiquet/a i la seua mare/pare/tutor-a. Es dóna en les primeres etapes de la nostra vida per a la supervivència i el desenvolupament emocional, creant uns vincles segurs amb els nostres cuidadors. Serà la nostra guia interna per a les relacions en la nostra etapa adulta.
Dit així, ens dóna una perspectiva de la inclinació com una cosa beneficiosa però, molta cura, perquè existeix més d'una mena d'inclinació.
- ”Apego” segur
- ”Apego” insegur
Dins del segon, parlaríem de la codependència o dependència “no sana” entre dues persones, encara que també seria aplicable a l'addicció a alguna cosa i/o alguna substància.
Les persones codependents creuen que la seua felicitat depèn d'una persona o persones en particular. Solen obsessionar-se a controlar el comportament de l'altra persona a qui creuen que actuant així protegeixen i fan feliç.
El mateix es podria traslladar a les addiccions a alguna substància. Poden arribar a controlar-nos de tal forma que només siguem feliços quan ho obtenim, encara que ens destruïsca a tots els nivells.
En canvi, “l’apego” segur ens dóna la capacitat d'independència que ens ha sigut proporcionada en la infantesa dins del nostre espai segur proporcionat per la disponibilitat i accessibilitat dels nostres cuidadors. Aquest “apego” ens permet d'adults tindre una seguretat interna, sense arribar a ser controladors, gelosos, ni manipuladors amb els altres.
Una persona interdependent mantindrà sempre la seua identitat en una relació. Haurà aprés des de “l’apego” segur a rebre a més de donar. Interdependència és un concepte que s'allunya considerablement de la referència que ostenta el de dependència, perquè una relació de tipus interdependent suposa que els que participen en la mateixa són independents en la majoria dels nivells de les seues vides (emocional, moral, econòmic, etc...), encara que comparteixen principis que els fan un conjunt.
“L’apego” no és dolent és natural, l'important és saber gestionar-ho i practicar “l’apego” segur.
Així com tampoc és dolent estranyar a ningú, sempre que no ens cause sofriment. Si aquest fóra el cas, recordar que “l’apego” segur també es pot aprendre. Aprendre a soltar allò que ens impedeix avançar i/o ens perjudique.
Tots depenem d'algú o alguna cosa en major o menor grau, però hem de fer-ho posant límits i allunyar-nos d'allò que no és “sa” tant a nivell emocional com físic. Necessitem als altres, però sobretot ens necessitem a nosaltres mateixos.
Finalment, us deixe una ressenya que vaig llegir i que com a mare em va convidar a reflexionar:
"Els fills han de fer-se a la mar des del port on els seus pares van arribar i -com els vaixells- partir a la recerca de les seues pròpies conquestes i aventures, amb la preparació suficient per a navegar un llarg viatge anomenat Vida.
Què difícil és soltar les amarres i deixar salpar el vaixell…! No obstant això, el regal d'amor més gran que pot donar un pare als seus fills és l'autonomia.
Fills, bon vent i bona mar!"
Pilar Rubert Saura- Coordinadora
Integradora Social
Dilatada experiència en projectes destinats a xiquets/es que presenten necessitats educatives especials.
Coordinadora de la major part dels Campus Natura que s'han realitzat fins a l'actualitat.