Les alqueries de Carinyena

Les construccions rurals: "El mas" i "l'alqueria"

De manera tradicional, els habitatges auxiliars per als treballs agraris s’han diferenciat en dos arquitectures fonamentals: l’alqueria, d’origen àrab, a les zones de regadiu, i el mas, a les zones amb cultius de secà. Al nostre entorn, la primera es caracteritzava per ser una construcció única, d’una sola planta rectangular o quadrada, amb murs de maçoneria recoberts amb morter de calç i un xicotet porxo a la façana principal, habitualment emparrat.

Amb el temps, aquesta disposició primitiva va anar eixamplant-se, incorporant a l’interior nous espais tant per a les persones com per als animals, fins a convertir-se no sols en lloc de descans durant les tasques rurals, sinó en residència permanent per a tota una família durant la temporada estiuenca i encara més. El mas de secà va ser també una construcció senzilla, per al resguard de les eines de treball i dels treballadors agrícoles, però en el seu desenvolupament (maset, si és de menudes proporcions, masada si l’arquitectura pren una certa volada) apareix una planta superior i, en les de gran envergadura, altres construccions annexes.

L’extensió de la zona de regadiu a tot el terme municipal, va neutralitzar en bona part les diferències estructurals d’ambdues construccions, de manera que a hores d’ara i a diferència del que va succeir als segles passats, els masos son residències humanes permanents o per a temporades d’oci, mentre que l’ús de les alqueries ha decaigut quasi de manera absoluta fent que moltes d’elles es mantinguen en estat de ruïnós abandó o en molts casos hagen anat a poc a poc desapareixent a les antigues partides de l’horta del terme de Vila-real: tant a Carinyena com a Les Solades.

Les alqueries però, i amb elles els seus ocupants, han anat deixant un abundant rastre històric a la documentació municipal. Si deixem al marge el conjunt d’alqueries a Cap de Terme, nucli del que és ara una població independent i que mereixeria el seu propi estudi, l’alqueria més antiga de la qual queda constància expressa és l’anomenada de Sant Jordi (1348), que es pot relacionar a la partida de Les Solades amb el camí del mateix nom i amb la torre vigia les restes de la qual son encara apreciables.

Quan el rei en Jaume va fundar Vila-real l’any 1275, li va assignar part del terme municipal de Borriana. Una tercera part d’aquest terme té dret a regadiu de les aigües del riu Millars i les altres dues terceres parts, aproximadament, eren de secà.

Alqueries i alquerietes

En la part de regadiu, hi ha unes edificacions tipus habitatge d’una sola planta i una sola nau i de xicotetes dimensions, que s’anomenen alquerietes, i d’altres amb una o dues plantes i més grans, que es denominen alqueries. El regadiu del terme municipal de Vila-real posseeix una séquia anomenada Major, que s’alimenta directament del riu Millars i condueix la part d’aigua que li va correspondre al seu dia, segons el repartiment que va realitzar el mateix rei Jaume I entre Borriana, Almassora, Castelló, Vila-real i Nules. En un paratge conegut com l’Assut, prop de l’ermita de la Mare de Déu de Gràcia, la séquia esmentada pren l’aigua del riu Millars. D’aquesta séquia en deriven unes altres dues anomenades Sequiola i Sequieta, que són auxiliars de la primera. Les tres séquies estan dotades de files (que són uns canals antigament de terra i actualment de ciment) que distribueixen l’aigua del riu per tot el territori regable.

En aquesta parcel•la de terme municipal, antigament es cultivaven qualsevol tipus de fruites i hortalisses per al consum dels habitants de la ciutat, però amb la implantació del conreu de la taronja es va passar a un cultiu per a la comercialització. Actualment, no hi ha un sol pam de terreny que no estiga poblat de tarongerars. Entre aquest bosc de tarongers i llimeres, escampats de manera irregular i sense cap pla urbanístic, hi ha dues classes d’edificis tipus habitatge denominats alqueries i alquerietes, segons la grandària i la construcció d’aquestes.

Les primeres, o siga, les alqueries, són d’una grandària considerable i consten d’una o dues plantes, distribuïdes en unes quantes habitacions per planta. Solen estar situades dins de finques d’una extensió considerable, unes finques que pertanyen o han pertangut a les famílies burgeses. Estan construïdes amb blocs de terrissa o amb pedres tallades, unides amb un material compost de calç i arena. Antigament solien servir per a l’estiueig de la família propietària, ja que algunes arriben a tenir fins la seua pròpia capella i, com a habitatge habitual de la família de treballadors que atenien les labors de la finca i que hi residien, un habitatge adossat al principal. Algunes d’aquestes alqueries gaudeixen d’una certa fama pel contingut de la decoració, objectes d’art i jardins de què disposaven (i que alguna continua mantenint).

L’altre tipus de construccions, les alquerietes, són de grandària xicoteta, d’una sola planta i una sola habitació, i tenen com a fi nalitat guardar les eines agrícoles utilitzades per al conreu de la finca i també per a resguardar-se del mal temps quan els amos són sorpresos durant el treball per la pluja o qualsevol altra inclemència del temps. També s’hi solen guardar, circumstancialment, adobs o productes cultivats en la finca.

Algunes d’aquestes construccions estan fetes amb blocs de fang mesclat amb corfes d’arròs assecats al sol i units per fang mesclat amb calç. Quasi totes posseïen una gran figuera davant de la porta, amb la placeta corresponent, que augmentava la capacitat d’espai per a reunir les famílies, que en èpoques pretèrites eren nombroses.

També aquests xicotets habitatges solien servir per a gaudir dels estius als seus amos (terratinents mitjans de classe mitjana), els quals, aprofitant la bonança del clima estiuenc, habitaven quasi exclusivament a l’exterior, a l’ombra de les frondoses figueres els fruits de les quals avançaven en la maduració untant l’apèndix amb oli d’oliva, ja que la maduració natural de les figues es produeix a finals de l’estiu, quan ja els llauradors donaven per acabat l’estiueig, per a sumar-se a les festes locals de la Mare de Déu de Gràcia, que se celebren a principis de setembre. Durant els dos mesos aproximadament que duraven aquests estiuejos, la vida que portaven els seus habitants era la següent:

• Els homes, caps de família o fills majors, se n’anaven al matí a la faena, generalment fent algun desplaçament per a treballar en alguna altra parcel•la de la seua propietat o per a guanyar-se un jornal i, a la vesprada, solien fer la migdiada tombats sobre una manta a l’ombra d’un taronger, apartats de l’alquerieta (per a no ser molestats pel soroll que els xiquets produïen amb els jocs) i acabaven el dia treballant a la finca.

• Les dones, mares o germanes majors, solien anar al poble a coure el pa al forn i a fer la compra de productes alimentaris necessaris per al manteniment de la família. Solien anar a peu i al voltant del migdia tornaven totes suades i carregades amb els productes que havien adquirit al poble. I encara havien de collir fesols, tomaques o qualsevol altre producte a l’hort per a afegir al menjar que preparaven a continuació.

• Els xiquets es quedaven en l’alquerieta i eren els que de veritat gaudien de l’estiu. Com que abans de començar l’estiueig, les mares solien portar-los al barber perquè els tallara el monyo a l’1 o fi ns i tot al 0, no tenien necessitat de pentinar-se. Es llavaven la cara amb l’aigua que els pares tenien embassada en la fila o canal per al reg i per a llavar la roba de la família i, després de desdejunar-se amb un bon entrepà, començaven els jocs, que no paraven en tot el dia i que consistien principalment a realitzar ninots de fang i assecar-los al sol, arreplegar caragols, córrer pels horts limítrofs en busca d’alguna fruita que en el seu no posseïren, prendre el bany en la séquia Major o en la fila, etc. Els diumenges o dies festius, la família invitava els familiars o amics a menjar. Preparaven una apetitosa paella valenciana i menjaven com a postres meló d’Alger o meló de tot l’any, collits aquell mateix dia del melonar que cultivaven al mateix hort, amb altres hortalisses. I després, algú, amb un acordió, començava a tocar pasdobles i tots a ballar en l’esplanada de la figuera, que al matí havia sigut lleugerament regada perquè no s’alçara per l’aire la pols de la terra, en ser remoguda per les xafades dels balladors.

En aquella època (anys quaranta-cinquanta), en què encara es passaven els estius a les alquerietes, els costums eren els següents:

• Menjar: La típica dieta mediterrània amb molts llegums, hortalisses i fruites i algun conill, i per a Nadal, pollastre.

• Vestit: Les dones, falda per davall del genoll, mànega per davall del colze, mínim escot i algunes amb toca. Bastants homes encara usaven la típica brusa; alguns, caçadores, i els urbans, trage creuat. Seguien usant-se les espardenyes de fabricació artesanal que el gremi d’espardenyers confeccionaven asseguts en el seu banc de treball i que, a l’estiu, situaven a les voreres dels carrers a l’ombra de les cases. Les sabates es guardaven per als diumenges i festes de guardar. Als xiquets, quan prenien la primera comunió, se’ls comprava el primer trage, alguns (pocs), amb pantalons llargs.

• Dies de festa: Els dies de festa, els que no tenien necessitat d’anar a treballar al matí assistien a missa i, a la vesprada, al casino a jugar la partida de cartes o de dominó, i alguns al cine. També hi havia moltes tavernes on se solia alçar el colze amb begudes alcohòliques (vi, anís, conyac, cassalla, etc.) fabricades en destil•leries establides en la mateixa localitat. De vesprada les dones solien anar a resar el rosari i a caminar pel passeig del Cedre. Algunes més modernes anaven al cine i fins i tot a ballar a les poblacions veïnes on es practicava el ball públic (prohibit a Vila-real).

• Treball: En les dècades dels anys quaranta, cinquanta i part dels seixanta, el vuitanta per cent de la classe treballadora es dedicava a l’agricultura. Els principals conreus d’aquesta època eren la taronja i les bajoques. A Vila-real hi havia un mercat per a aquest últim producte, d’on eixien carregats, amb destinació a tots els punts d’Espanya, múltiples camions. L’altre vint per cent de la població estava dedicada a la indústria i als serveis. La indústria (quasi artesanal) existia des d’antic, quan van començar a perforar pous en la part de secà (que més endavant explicarem amb detall), i consistia en tallers de mecànica on es fabricaven les bombes per a extraure l’aigua del subsòl. També hi havia serradores, on es trossejava la fusta per a fabricar els envasos que s’omplien amb les taronges destinades a l’exportació. Es construïen carrosseries per a camions i camionetes dedicades al transport dels productes agrícoles.

A partir de finals de la dècada dels anys seixanta, el percentatge d’ocupacions laborals va fer un tomb i va canviar la seua ubicació a causa del constant increment industrial que va experimentar la ciutat per l’obertura de fàbriques destinades a la ceràmica. Actualment, són comptats els treballadors naturals de Vila-real que dediquen el cent per cent del seu temps a l’agricultura, la qual ha de nodrir les seues necessitats –principalment per a la recol•lecció de la taronja– amb immigrants de diversos països, principalment del Magreb, de l’est d’Europa i del sud d’Amèrica.

Alqueria de Sant Albert (popularment dels Frares). 1749.

En dies d'esplendor, el que avui és només brossam devia ser la senda que conduïa els passos dels visitants fins l'alqueria dels Frares, una construcció que, si hem de fer cas de la inscripció que corona la porta, data de 1749.

L'aparença externa de l'alqueria dels Frares, tot i la seua solemnitat, no denota la magnificència de les seues estances, sobretot les del primer pis. Per fora, sembla una construcció massissa i ferma, però les seues parets interiors conserven encara, qui sap si de miracle, algunes pintures força interessants. L'accés principal està constituit per un va rectangular de carreus treballats amb rectangles sobresortits. A la part superior de la façana, tres balconades simètriques se presenten tancades per sengles enreixats de forja. A un costat de la porta s'obri el recinte de l'oratori dedicat a sant Albert, indicat per una placa de marbre negre, i a l'altre l'estatge dels masovers, junt al qual es troba el corral de l'alqueria. A cada costat del finestral central hi hagué dos rellotges de sol, ara molt malmesos.

Les parets i el sostre de cabirons del rebedor de la planta baixa, pintat al fresc amb motius geomètrics i vegetals que emmarquen rectangles de fons blau clar, i situat sobre un sòcol alt que simula marbre, estableix un model que es repetirà, amb lleugeres variants, en les peces més importants de l'edifici, una decoració que segueix el gust de l'època isabelina al terç central del segle XIX. A la dreta, la xicoteta capella del sant (3,8 X 5,2 metres) mostra els signes de l'abandó i la barbàrie al seu altar foradat, davant del qual manté la taula de l'altar afegida a la paret. La planta baixa la completen una entrada de carro, una cuina, l'estable i diverses habitacions prou menys interessants que les de dalt.

La vivenda dels servents ofereix un típic paviment empedrat a l'entrada, cuina, xemeneia i rebost. Completen el recinte quatre menudes habitacions, en una de les quals es troba el dipòsit de l'aljub. A la vora hi ha un estable amb dos accessos i crugies porxades amb arcs rebaixats de rajola a l'estil tradicional, mentre que la crugia posterior es un gran pilatres que manté la teulada.

A l'esquerra de l'oratori es troba l'escala que condueix a la primera planta. Si bé totes les peces del primer pis resulten interessants, l'habitació situada a l'angle nord-est de l'edifici és sens dubte la més espectacular. Les seues parets acullen paisatges emmarcats per uns cortinatges que es prolonguen pel sostre, on s'engarcen a una barnilla circular. El més interessant representava una marina amb motius colonials amb un port d'estil venecià i pescadors i passetjants. Al punt central del sostre, precisament on devia ubicar-se la làmpara i emmarcant-la, hi ha una garlanda vegetal amb cintes habitada per dos colomins. L'estil dels frescs correspon plenament als gustos de la segona meitat del segle XIX, però l'abandó que pateix l'alqueria dels Frares ha fet perdre's una part considerable de les pintures i tot sembla indicar que la deixadesa s'encarregarà d'acabar amb les que encara sobreviuen. En la resta de les habitacions continua la decoració pintada amb variades traceries geomètriques. Les golfes, sota la teulada a doble vessant, estan dividides en dues sales.

El nom popular de l'alqueria, coneguda com dels Frares, la dedicatòria de l'oratori a sant Albert, que vestí hàbits carmelites, i l'evidència que l'Església posseïa terres a la partida de Carinyena, on s'ubica l'alqueria, confirmen plenament que la propietat d'aquesta va correspondre a la comunitat carmelita local, amb convent al raval de València, que ací tenia el seu lloc d'oci i estiueig. A mitjan segle XVIII, precisament quan es construeix l'edifici, la vila professa una forta devoció a aquest sant, al qual s'atribuïen dots protectores contra el mal dels parts, les calentures i el còlera. L'alqueria dels Frares, com la resta del patrimoni eclesiàstic, va ser afectada per la desamortització de Carles IV al 1799 i adquirida per la familia madrilenya dels Catarineu que a meitat del segle XIX la va traspassar a Timoteo Calvo Ibarra, prestigiós arquitecte valencià del moment, per la qual cosa serien ja els nous propietaris els que encarregarien les pintures que adornen l'alqueria.

La familia Calvo va dividir els terrenys de la propietat en dues parceles, bastint en l'altra de elles l'anomenada "'alquería de San José'" al 1876. Al 1887 l'alqueria "dels Frares" va patir una intensa reforma i a la mort del propietari dos anys més tard va passar al seu fill Joaquín M. Calvo Thomas, i l'altra al del seu germà José, els quals, vivint a Barcelona només acodien per estiuejar ocasionalment i les van deixar a cura de llogaters. El caser d'aquesta, Pasqual Pesudo Gil i més tard el seu fill José Pesudo Ibañes hi van residir successivament amb les seues famílies fins a la meitat dels anys cinquanta del passat segle, moment en que, havent venut la major part de les seues terres els germans Calvo Thomas, els edificis van restar abandonats.

Alqueria de Sant Josep. 1887.

Es considera alqueria bessona de l'alqueria dels frares, però realment entre ambdues hi ha una diferència de més d'un segle. Així que la qüestió és: Per què hi ha una edificació tan similar i tan propera a l'alqueria de Sant Albert?

Quan Timoteo Calvo Ibarra adquireix l'alqueria dels Frares rere la desamortització al Pasqual Madoz, la reforma i l'habilita per a l'estiuejar. Era un lloc on la família anava de sovint i dos dels seus fills desitjaven heretar-la. Timoteo, per no crear conflicte, decideix construir una alqueria semblant junt a la primigenia i, així doncs, l'alqueria dels Frares l'heretaria el seu fill Joaquim Calvo i la nova construcció estaria a mans de Jose Calvo, el seu segon fill.

A l'alqueria de Sant Josep hi podem veure, com a la dels Frares, frescos a les estances principals emulant paisatges francesos. També hi tindrà una menuda capella consagrada a Sant Josep on s'han celebrat mises, batejos i comunions.

La planta baixa estarà destinada als estatgers, mentre que la primera planta era la zona dels 'senyorets'. Ací hi trobarem una cuina, un comú, un rebost, una habitació de la serventa i quatre habitacions de grans dimensions. Totes elles pintades amb motius geomètrics.

Alqueria del Carme