NOVES MORBIDITATS EN ATENCIÓ PRECOÇ escrit per Maria José Jorge, psicòloga de XiCaEs
Recordant anteriors publicacions, entenem per Atenció Precoç el conjunt d'intervencions, dirigides a la població infantil de 0-6 anys, a la família i a l'entorn, que tenen per objectiu donar resposta, el més prompte possible, a les necessitats transitòries o permanents que presenten els xiquets amb trastorns en el seu desenvolupament o que tenen el risc de patir-los.
Fa ja anys que l'Atenció Precoç ha deixat de ser un servei puntual d'estimulació per a xiquets amb diversitat funcional per a convertir-se en una part essencial del sistema de protecció social, de les oportunitats d'educació i de les necessitats de salut personal de tots els xiquets. La consideració de l'etapa 0-6 com una fase sensible i transcendent per al desenvolupament personal ens obliga a cuidar de manera integral la salut dels xiquets i també la necessitat que estiguen immersos en relacions adequades i envoltats d'entorns que faciliten la riquesa d'experiències.
És un fet irrefutable que la infància en general i la primera infància en particular, s'ha beneficiat a Espanya i als països del nostre entorn de la implantació i desenvolupament de polítiques de l'estat del benestar. La universalització de la vacunació obligatòria i de l'atenció sanitària; el seguiment de l'embaràs i l'atenció al part; els programes de prevenció i detecció precoç des d'atenció primària i, en general, les polítiques sanitàries públiques han permés una disminució radical de la mortalitat i morbiditat infantil. No obstant aquesta no és la impressió que es percep en els serveis d'infància, siguen educatius, socials o sanitaris, ni la interpretació que obtindrem si al marc d'anàlisi de la situació de salut s'incorporen els problemes del desenvolupament infantil: d'atenció, de comunicació, de conducta, d'afectivitat, de motricitat, de sensorialitat, de regulació, de llenguatge, de nutrició o, més recentment, d'addicció a les pantalles.
Assistim així a la paradoxa que la millora en indicadors de salut es troba a la par amb un increment i diversificació d'aquestes morbiditats, “noves morbiditats” o “morbiditats de mil·lenni”, les quals es troben vinculades al profund canvi dels escenaris de vida familiar i social que es recorren durant la infància i l'adolescència. És interessant comprovar com hem passat de problemàtiques vinculades al concepte clàssic de diversitat funcional (ceguesa, sordesa, paràlisi cerebral, quadres sindròmics) a un augment significatiu dels trastorns de l'afectivitat, la comunicació i la regulació de la conducta, de vinculació, adaptatius, d'espectre autista i atenció, així com a la multiplicació de problemes en l'àmbit de l'adquisició del llenguatge, els hàbits o l'autonomia personal. A més, ressenyar la gravetat i difícil reversibilitat d'algunes de les problemàtiques que hem d'abordar quan se solapen trastorns afectius, de la comunicació, de la interacció, del llenguatge i/o de l'aprenentatge o ens trobem davant quadres d'origen poligènic i multifactorial.
En els últims anys s'han anat identificant i quantificant cada vegada millor a Espanya algunes d'aquestes experiències adverses o factors de risc per al desenvolupament. Açò permet disposar d'una panoràmica molt més objectiva dels xiquets i les famílies que es troben en situacions que precisen un major suport dels recursos públics i en molts casos Atenció Precoç: malformacions congènites, prematuritat, nounats amb baix pes, situacions de maltractament, situacions de malnutrició i xifres cada vegada majors de pobresa infantil.
Per a la primera infància, l'increment de la mobilitat social que s'està donant en les societats comporta un augment de les oportunitats de millora del desenvolupament personal, però, al seu torn, també un increment i diversificació dels factors que poden induir un risc per al xiquet durant aquesta etapa. Un nombre creixent de xiquets està involucrat en situacions de gran fragilitat i vulnerabilitat durant els primers anys de la seua vida. La confluència d'una gestació cada vegada més immadura (prematuritat, parts múltiples), el canvi dels models tradicionals de criança (nous tipus de família) i l'increment de les situacions d'estrés quotidià (canvi social), afecten, en aquest sentit, a un gran nombre de famílies.
UNICEF assenyala per aquests motius que l'experiència de l'Atenció Precoç es dirigisca cap a tots els xiquets. A aquest efecte res millor que aproximar els serveis de l'Atenció Precoç a la comunitat, no sols com un sistema personalitzat d'intervenció sinó també com un model de qualitat que cal incorporar a les pràctiques dels futurs pares i a la formació de les figures de criança.
Al costat d'això cal tindre en compte que l'Atenció Precoç ha d'incidir especialment en aquells xiquets amb trastorns generalitzats del desenvolupament, perquè tinga majors possibilitats de dur a terme tot el seu desenvolupament potencial i aconseguir així una completa adaptació i integració del menor als àmbits familiar, escolar i social.
Per tot el que s'ha dit anteriorment es proposen tres nivells d'intervenció de l'Atenció Precoç en l'atenció a la infància: promoció i prevenció dirigides a la població infantil en general; programes sanitaris, educatius i socials dirigits als grups de risc i intervenció amb xiquets amb trastorns del desenvolupament i les seues famílies. Aquesta intervenció es duu a terme a través de diferents àmbits d'actuació en els quals intervenen professionals de l'Atenció precoç, com els diferents Serveis Socials, els Centres de Desenvolupament Infantil i Atenció precoç (CDIAT), els Serveis Educatius i els Serveis Sanitaris.
Maria José Jorge Esteve- Psicòloga
Llicenciada en Psicologia a la Universitat Jaume I. Especialista en Desenvolupament Infantil i Atenció precoç.
Trajectòria professional: Àmplia experiència en suport a persones afectades de paràlisi cerebral i patologies afins.
Actualment treballa com a psicòloga en XiCaEs realitzant intervencions amb xiquets amb capacitats especials i les seues famílies.